Quina barra!

Acabo d’arribar de les vacances més llargues de la meva vida, i em trobo que Time Out acaba de publicar un magnífic reportatge sobre les vint millors hamburgueses de Barcelona. Perfecte, els meus companys de redacció encarregats del reportatge hauran experimentat el mateix que jo, però a menor escala; quinze dies a Estats Units donen per menjar moltes hamburgueses.

Sota la meva perspectiva d’europeu caucàsic comodón, un viatge de plaer eminentment urbà com el que he fet -Nova York, Chicago, San Francisco- consisteix en visitar barris, edificis, bars i restaurants. I cadascuna de les tres ciutats més importants d’Estats Units té una mitologia que calia contrastar.
Nova York. Ja fa deu anys que no la trepitjava, però les coses segueixen igual. L’auge de ‘Sex in the city’ han validat la cocteleria d’aires freds, rectes i metàl·lics com a quintaessència del bar novaiorquès. Un bon exponent d’això és The Modern, la cocteleria del MOMA. Taurons encorbatats i barracudes de faldilla fosca xarrupen vi blanc australià i els quicos i cacahuets porten wasabi. Paradoxa: de tant modern i cool, ens sembla un xic caspós i encotillat. No confoneu elegància amb arrogància i mal servei; si a Barcelona hem encarregat taula a un local semblant al restaurant de The Modern –Moo, per exemple- és imperdonable que ens facin esperar vint minuts a l’Omm.

Malauradament, la meca dels locals nocturns punk amb música en viu, el CBGB, va tancar fa pocs anys. Passejant per l’East Village, bressol del gènere a USA, amb una samarreta d’aquest l’establiment, em sento lleugerament ridícul i ‘pardillo’: com un turista aficionat als toros que rondi Las Arenas amb una samarreta de la Pantoja. On si que fem via és a Manitoba’s, abeurador que va obrir al Bowery –l’antic carrer de la xusma- Handsome Dick Manitoba, insigne cantant de la llegenda punk The Dictators. Un bar de pura ‘working class punk’: butaques de vinil vermell destrossades, cervesa barata, màquines de flipper i parets amb fotografies originals de fotògrafs clàssics de l’escena de finals dels setanta. Marcia Resnick o Bob Gruen han immortalitzat Iggy Pop i Dee Dee Ramone en blanc i negre, i amb la cara als miralls dels costat de la foto ens sentim com si beguéssim amb ells. Ens fotem dues ampolles de Rolling Rock per cap a la seva salut. Una delícia per mitòmans.

Chicago. Com distingir un bar de veritat a Chicago del lloc turístic: llum baixa, molts bols amb cacauets –amb clova- a la barra i rètols de marques de cervesa desconegudes en neó. I han d’haver-hi un parell de coses més: un omnipresent popurri de clàssics del blues de banda sonora o un stand-up comedian fent el numeret. No en va el nadiu de Chicago està modelat a imatge i semblança d’un dels seus fills més famosos, l’actor i comediant John Belushi. Són gent amistosa, cridanera, panxuda, i amb una gorra al cap de The Cubs o Bears, les glòries locals del beisbol.

I saben muntar una bona festa: vam assistir a la festa major del barri Roscoe Village, tipus la festa major d’un carrer de Sants, vaja. Amb la diferència que les estrelles de la revetlla gratis eren la ja clàssica banda de rock Soul Asylum i no pas l’Orquesta Tango. I creiem que s’ho munten bé perquè el sarau arrenca a les sis de la tarda i tanca a quarts de dotze. Temps més que suficient perquè el jovenet WASP de torn agafi una bona merda, tiri la canya i se’n torni a casa més suau que un glop de Southern Comfort. Perquè tenim la nefasta costum d’anar al bar o a la disco a les dues de la nit com a molt d’hora? Ui, si, que som mediterranis, no me’n recordava.

San Francisco. Al districte financer, al costat del moll, els bars de pescadors han evolucionat en salons de vellut victorià, on el preu del còctel s’arrossega perillosament cap als 15 dòlars. Res millor que encoixinar l’estomac amb una bona hamburguesa, davant la ràpida corrosió que ocasiona un deliciós cherry martini.

A la nit, fem via cap al bar Vesuvio, just al davant de la llibreria City Lights de Ferlinghetti, seu oficiosa de la literatura beat. El Vesuvio és un abeurador també d’aires mítics i bohemis, refugi de Kerouac, la creació literària psicotròpica i bla, bla, bla. Suposem que pels criteris ianquis és l’hòstia de bonic i exòtic: brutoll i d’aires parisencs, ple de taules de pota de ferro i marbre on noiets amb boina de quadres intenten fer la cerimònia de l’absenta amb un cafè amb llet i fan cara de pensar coses molt importants. Acostumats a joies originals modernistes com el Bar Muy Buenas o l’Almirall, el Vesuvio ens impressiona molt poc.

Això si, ens hi sentim com a casa. La cambrera ens tracta amb el mateix menyspreu, manca d’atenció i amateurisme que en un bar del Born qualsevol. Ves per on.

La pregunta del milió de dòlars. Es lliga als bars d’Estats Units tant com les pelis donen a entendre? Doncs hem de dir que la ficció no supura realitat, però quasi; elles em miren directament als ulls i diuen “hi” sense previ avís, i els homes fan el mateix amb la meva amiga, però amb l’afegitó que abans se la repassen de cap a peus sense escrúpols. Potser aquí és veritat el tòpic aquell que certifica que les dones primer es fixen en els ulls i els homes en el pit i cuixa

Tags: Manitoba, Soul Asylum, Vesuvio

Aquesta entrada es va enviar el diumenge, octubre 4th, 2009 a les 11:12 pm a la categoria Uncategorized. Podeu seguir els comentaris a aquesta entrada amb RSS 2.0. Podeu respondre, o enllaçar-la des del vostre web.